L’Ajuntament d’Oliva ha esmerçat molts esforços darrerament per recuperar fites festives imprescindibles del nostre poble que gairebé s’havien perdut. Tradicions antigues que els més grans encara recorden i que marquen dates assenyalades en els calendaris populars. Gràcies a aquesta revaloració de les nostres festes més emblemàtiques i històriques els més joves han tingut l’oportunitat de conéixer tota una tradició que la globalització i la uniformització portaven pel camí d’esborrar.

Aquestes són algunes de les tradicions populars més assenyalades del calendari oliver:

Porrat i calderes de Sant Antoni

Els porrats són una tradició valenciana que consisteix en la celebració d’un mercat on es ven fruita seca i torrada i altres llepolies, sempre al voltant d’una ermita o santuari, que acompanya la festivitat religiosa. Dels porrats de gener, Sant Antoni és el primer, diu el nostre refranyer popular, la qual cosa significa que amb al voltant de la festivitat de Sant Antoni Abat (17 de gener) es celebra el primer dels porrats valencians, que són diversos i se succeeixen al llarg de l’any. En el cas d’Oliva s’organitza amb la col·laboració dels Festers del carrer de Sant Vicent, que s’encarreguen de preparar les Calderes de Sant Antoni. Al segle XVII ja es té constància de la primera celebració del Porrat al costat de l’església de Sant Roc, amb la benedicció d’animals, repartiment de garrofes, missa i processons.

El Porrat de Sant Antoni d’Oliva es celebra al barri del Raval durant tot el cap de setmana i inclou un mercat medieval i una fira d’artesania amb més de seixanta llocs de venda, on es pot des de menjar carn fins a comprar dolços, espècies i multitud de productes originals i ecològics. També la celebració de diverses activitats culturals i lúdiques, i els actes religiosos més tradicionals: missa, processó i benedicció popular d’animals, ja que no hem d’oblidar que Sant Antoni, sempre acompanyat en la iconografia medieval per un porquet, és el seu patró. El Porrat de Sant Antoni d’Oliva està inclòs en la Ruta dels Porrats de la Mancomunitat de Municipis de la Safor, de la qual formen part els porrats històrics de la nostra comarca.

calderesFoto Calderes de Sant Antoni 2015

 

 

Calderes de Sant Antoni

Les Calderes de Sant Antoni, per la seua banda, tenen l’origen en el dinar popular que va instaurar el capellà de Sant Roc als anys 40, davant la misèria de la postguerra, per tal que els més pobres pogueren sobrepassar millor el fred de l’hivern. Aquest dinar solidari es va mantenir durant vint anys, i fa uns quants anys, els festers de Sant Vicent van recuperar la tradició. En l’actualitat es continua preparant, en calderes de ferro com antigament, un arròs caldós amb fesols i naps per a totes les persones que hi vulguen participar, siga emportant-se’l a casa, en una olla o plat, o al mateix carrer, en el dinar popular que s’organitza. Les Calderes inicien la programació d’activitats organitzades al voltant del Porrat de Sant Antoni d’Oliva.

Baixada del riu Bullent

Festa que es celebra el cap de setmana previ al carnestoltes. Pegolins i olivers baixen el riu Bullent amb andròmines i barquetes en una peculiar cursa. Cada grup de participants realitza les seues respectives barques, unes andròmines originals i enginyoses que el públic pot contemplar des de les vores del Bullent en un ambient natural com és la marjal Pego-Oliva.

Baixada de carretons

Es celebra en el marc de la Fira de fires i la Fira del Motor i Maquinària Industrial d’Oliva.

És potser una de les tradicions més particulars del nostre poble, una fita per a divertir-se i fer un bon espectacle popular més que no pas una cursa.

El carretó és un vehicle dissenyat pels mateixos participants de manera enginyosa i creativa. Ara bé, ha de seguir uns requisits: el carretó no pot portar motor, ha de disposar de tres o més rodes, frens de direcció i només pot tindre cabuda per a un ocupant.

El recorregut de la baixada comença a la plaça del Penyot, passa pel carrer de sant Pere, verge Maria del Rebollet i acaba a l’encreuament amb els carrers Caldereria i Cantereria.

Tothom s’emporta un record per haver-hi participat. A banda, els tres primers classificats obtenen un premi i els cinc primers carretons són exposats a la Fira del motor.

Per a inscriure’s-hi, només cal estar atent en el període previ a la Fira de fires al calendari d’inscripció que detallarà l’ajuntament.

El sereno

Antigament s’anomenava sereno al funcionari encarregat de la vigilància nocturna que anunciava el temps i l’hora en les poblacions petites i, per sectors, a les ciutats. Anava amb un cresol o fanalet il·luminant els encara foscos carrers.  Hui dia s’ha recuperat la tradició del sereno i és una festa especialment adreçada als xiquets, per això cada any una vesprada de la tercera setmana de juliol tota la xicalla ix al carrer per crear els seus propis fanalets, fets amb meló d’Alger. Buiden els melons de polpa i hi fiquen un ciri, fan forats a la pell cadascú amb el seu dibuix preferit per deixar travessar la llum. Després, tots junts, recorren els carrers de la platja en cercavila cantant la famosa tonaeta de:

Sereno, mereno:

dis-me quina hora és.

La una, les dos,

ja van a tocar les tres.

El sereno ha mort un gos.

se l´han dut a l’hospital:

Les xiquetes de costura

se l’han fet amb oli i sal.

I continua en castellà:

El sereno de las once son,

sube a la escalera y apaga el farol.

El farol se apaga y vamos a dormir,

animas benditas que hacen por aquí

Sant Joan

La nit del vint-i-tres de juny, vespra de sant Joan, es celebra, recordant antigues tradicions paganes, el començament de l’estiu. Grans, joves i menuts, tots baixen a la vora de la mar per sopar junts i fer fogueres en una nit màgica. Abans de mitjanit desfilen els famosos correfocs, uns espectacles i jocs de pirotècnia que llancen els dimonis i altres éssers diabòlics. Dins del carrer on es fan els focs tothom hi participa en una activitat carregada d’adrenalina i il·lusió. A mitjanit, tothom bota les ones per demanar un desig i es boten també les fogueres.

Tir i arrossegament

El tir i arrossegament

El Tir i Arrossegament és una tradició purament valenciana que es desenvolupa al llarg de totes les comarques del País Valencià. El transport, ja fa molts anys, es feia amb carros i animals de tracció principalment, en aquestes terres en cavalls, en matxos i en rucs. Les taronges, l’arena, la llenya dels forns i tots els productes de l’agricultura eren portats amb aquests animals. A Oliva, poble eminentment agrícola no fa massa anys, moltes cases tenien el seu animal de càrrega, amb els aparells corresponents i el corral amb la pallissa. Avui és l’afició, el gust de tindre un cavall per muntar-lo o una aca per al tir, el que fa que aquestes bèsties continuen al nostre poble.

El Tir i Arrossegament es desenvolupa amb dos modalitats: el Tiraset (arrossegament), la més senzilla, l’aca arrossega un barquet de ferro (semblant als que utilitzaven a la terra d’arròs) amb la càrrega. I el tir amb carro, amb pista d’arena.

El Tiraset consta d’una pista de terra, normalment plana, de 40 metres de llargària per 4 d’ample, amb una bandera a la ratlla d’eixida, unes altres cada deu metres, tres en total enmig la pista, més la de la meta o punt d’acabada. És perceptible, tant en tiraset com en tir amb carro, fer una parada en cadascuna de les banderes d’en mig la pista.

Quan la pista de competició és d’arena, en la ratlla d’eixida hi ha una pujada, que dificulta aplegar a la primera bandera i una baixada cap a la fi de la pista, fent més fàcil l’acabament de la prova. De vegades en cada bandera posen una biga o revoltó de fusta que el carro ha de superar.

Perfil d’una pista d’arena

Els jutges, per regla general, són: l’àrbitre de pista, l’àrbitre de taula i l’organització (control de la càrrega, del recinte, …).

El guanyador de cada prova és el que tarda menys temps en passar correctament la pista o el que més metres ha recorregut, si ningú la passada totalment. L’àrbitre de pista marca amb una bandera complementària el recorregut fet per cada cavalleria, en el cas de no aplegar a la meta.

Les normes de cada concurs solen posar-les l’organització, però generalment el barquet o els carros (on es posa la càrrega) i la càrrega són de l’organització. Cada carreter portarà els seus aparells, cabassos (en cas de fer falta), corretges i tot l’utillatge necessari. En cas de trencar algun aparell el responsable sempre és el carreter, que una vegada començada la prova no pot ser ajudat per ningú a excepció de l’àrbitre, en cas contrari és desqualificat.

L’ordre d’eixida és de menor a major pes (d’eixa manera es facilita la càrrega del barquet o carro) dins de la mateixa categoria, i sol començar de la categoria inferior. L’organització es reserva la variació de les proves, per moltíssimes raons, i sempre sense perjuí dels participants, encara que una categoria es procura que s’acabe el mateix dia, sobretot pel transport dels animals forasters.

Tots els animals federats han de portar la corresponent cartilla federativa, on s’indica el nom, l’amo de la cavalleria i el seu pes reglamentari, en l’actualitat la pesada federativa té una durada d’un any. En cada concurs sol haver una pesada per a les cavalleries no federades, normalment del poble, per donar la possibilitat de participació a aquestes i poder augmentar l’afició, en aquest cas es resta el 3 % del seu pes, puix competir el mateix dia de la pesada fa que l’aca no estiga en les mateixes condicions que les federades, pesades temps enrere. El pes de l’animal és molt important, d’ell dependrà la càrrega a arrossegar.

La càrrega del barquet o del carro depén de l’estat de la pista i de la dificultat o facilitat de les cavalleries en passar-la, augmentant o disminuint la càrrega al començament de cada categoria, s’intenta fer més atractiu el concurs, de manera que si cap cavalleria passa totalment la pista li resten pes; si la pista es passada amb massa facilitat li n’augmenten, sempre en la prova següent, ja que la proporció de la càrrega és la mateixa en cada categoria. El barquet o carro és el mateix per a tots, dins de la mateixa categoria, i la càrrega sol ser de 2 kg. per cadascú del pes en bàscula de cada cavalleria, l’augment o disminució va en quartes de kg.

Les categories varien, encara que sol haver-hi una diferència de 100kg. entre elles: fins 250 kg., de 251 a 350, de 351 a 450, de 451 a 550 i de 551 kg. endavant, en el concurs d’una cavalleria. En les de dos i tres cavalleries hi ha més variació, marcades per l’organització.

Els detractors del Tir i Arrossegament es basen en el maltractament dels animals, tant fora com dins la pista de competició, és per això que en la majoria de concursos el límit de varades a l’aca és de 3, mentre l’aca està concursant, i dintre del recinte on es desenvolupen les proves, prohibit pegar; en altres concursos és lliure, el que fa que de vegades el bastó siga desmesurat. La Federació no controla aquest assumpte, i és que devem caminar a eliminar totalment la vara. Els propietaris d’animals de tir, avui, els tenen per afició, no per al treball, per tant hem d’eliminar eixa creu que encara tenen els carreters, “eres més malparlat que un carreter”, el vocabulari i la vara han de refinar-se, pel be d’aquest espectacle. No és comprensible com amb tot l’amor del món es cuida i es treballa a una aca durant mesos, per després maltractar-la sense mirament en uns segons. Són els mateixos carreters els que han de posar de la seua part per evitar-ho. El gust de veure l’esforç que fa un animal per arrossegar el barquet o el carro i la perícia del carreter sense paraules malsonants i sense pegar-li és molt perquè l’aficionat gaudisca d’un gran espectacle, quan hi ha un bon treball en la pista l’aplaudiment del públic eix ràpidament.

A Oliva des de fa no més de cinc anys ha augmentat considerablement el nombre d’equins, les aques i els cavalls de munta i els de tir s’han multiplicat, alguns inclòs sol pel gust de tindre un burret o un matxet, sense més pretensions, sabent el que això comporta. La cura ha de ser constant, la neteja, el manescal, ferrar-los, traure’l de passeig… les despeses i el temps són importants. Alguns encara recorden quan en sa casa tenien aca, altres hem sospirat de menut per un poni, de major per un cavall i és que l’amor pels animals és una constant en moltes persones.

Joan Bta. Orquín i Caselles
Fester del Carrer Sant Vicent

Carreres de joies

DSC_2303Antigament durant les festes de sant Antoni era tradició participar en la cursa de cavalls que se celebrava al camí vell de Xàtiva. Els genets solien ser joves enamorats que competien amb la finalitat de guanyar el trofeu, un mocador de seda blanc. Aquest mocador se li regalava a la noia com a mostra de la seua estima, d’ací el nom de carrera de joies. Amb el progrés els camins s’asfaltaren i la tradició de la carrera de Joies desaparegué. Fa uns anys, un grup d’amics va recuperar la tradició i de nou es torna a celebrar. Podeu gaudir de l’espectacular carrera a la platja Mitja Galta, a la zona sud del Club Nàutic, C/Alfons el Magnànim.